Si cliquen ací:


podran fer un passeig virtual pel burribloc i buscar amb facilitat

tots els continguts que hem publicat fins ara.


...


PASSA LA VIDA........................ EL CORRAL DE BUCOMSA

........El Pulcribloc..................................................El racó del fumador



EL SOLFABLOC........................ EL REBOST DE BUCOMSA

... Estellés en solfa........................................La vida secreta de les paraules

divendres, 19 de desembre de 2014

150 ANYS DE LA VIETA, EL FERROCARRIL CARCAIXENT-GANDIA-DÉNIA

Per Maria Josep Escrivà

«El 8 de febrer de 1864 es posava en marxa el tramway Carcaixent-Gandia, tirat per cavalls. Pocs anys després fou prolongat fins a Dénia, ja amb màquines de vapor. Eixa infraestructura va marcar la vida econòmica, cultural i social de Carcaixent i dels pobles i comarques que connectava». Del «Pròleg» a La Vieta. Una aproximació al Ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia, Edicions 96, 2014.

No és la primera vegada que parlem en aquest bloc de l'enyorat tren Carcaixent-Gandia-Dénia. Ara volem compartir, i celebrar, des d'ací la notícia de la publicació d'un llibre —a la imatge següent, la portada—, el material de partida del qual procedeix d'un altre que es va publicar l'any 2003, i que es va exhaurir, titulat com el subtítol que porta ara la nova edició, revisada, ampliada pel que fa a text i també a material gràfic, i redissenyada.

Autors: Josep V. Bataller, José M. Fernández, Fernando Rodríguez.
Disseny i maquetació de Pau Àlvarez López-Edicions 96.
Fotografia de portada cedida per Paco Agulló.

«Esperem que aquest llibre servisca no només per a admirar-nos del nostre passat, sinó també per a conscienciar-nos del nostre potencial col·lectiu de cara al futur. En les nostres mans està recuperar eixe patrimoni i traure-li'n profit.» És un desig formulat des de l'associació Carcaixent M'agrada, que ha organitzat tota una sèrie d'activitats dedicades a commemorar els 150 anys del primer viatge de la línia Carcaixent-Gandia, i ha impulsat l'edició del llibre. Un desig que subscrivim i compartim.

En aquesta nova edició de La Vieta, s'hi incorpora una conversa amb tres maquinistes. Com hi diuen els autors, un «testimoni viu [...], un element rellevant i emocional per a reconstruir el que fou la línia Carcaixent-Dénia.» El text és, clar i ras, una joia; un document molt curiós, valuós i encantador. S'inclou dintre de l'apartat anomenat, genèricament, «Els herois de la línia» on també es pot llegir una entrevista a l'última guardessa viva localitzada de la línia, de nom Antonia Sanz Biosca. Les guardesses eren familiars de ferroviaris que s'encarregaven de tancar el pas als carrers i camins que creuaven la via.



De la conversa amb els maquinistes, massa llarga per ser reproduïda ací en la seua totalitat, n'oferim només un extracte. Però, si tenen ocasió de fullejar el llibre, comprovaran que no té pèrdua.


Personatges

Francisco Llorca Garcia (F. L.): començà a treballar en la línia l'any 1944, fins a l'any 1969 en què va ser clausurada.

Francisco Albiñana Ibáñez (F. A.): hi començà l'any 1942, de peó, ajudant d'encenedor, fogoner, maquinista...

Antonio Vidal Soto (A. V.): hi començà a treballar el 1945, amb setze anys, fins l'any 1969. 

F. A.: Quan nosaltres, Francisco Llorca i jo, entràrem, tot el personal que hi havia era personal castigat, és a dir, «rojos». Això era molt habitual en aquella època (la guerra havia acabat pocs anys abans). Molta gent era desplaçada, del sud al nord, del nord al sud, com a represàlia. Molta gent de RENFE foren degradats i passaren a treballar ací, en una línia xicoteta com aquesta de Carcaixent a Dénia. Hi havia catalans, murcians, gallecs, gent de tot Espanya. Nosaltres ingressàrem molt jovenets. Jo hi vaig entrar als setze anys.

[...] La FEVE (Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta) després ha passat a ser competència de la Generalitat. El nostre jornal era llavors de deu pessetes i tretze cèntims, això en l’any 42. Unes 300 pessetes al mes. Nosaltres cobràvem per mesos. El pico dels cèntims anaven a la Seguretat Social.

Higinio Beneyto, maquinista (baix) i Antonio Vidal, fogoner (dalt) conduïren la locomotora núm. 21 0-3-OT de Valere Mabille.
Fotografia cedida per Paco Agulló.


A. V.: Quins horaris fèiem? Depèn. Jo he tardat de Carcaixent a Dénia unes 25 hores, sense parar a esmorzar o dinar, tot seguit. En aquella època no teníem carbó, utilitzàvem pedres, i per això les màquines estaven fetes un desastre. Jo he aplegat a carregar aigua a Carcaixent per a la màquina, i haver de tornar a parar a la Barraca per carregar-ne una altra vegada. I una altra a Tavernes i una altra a Gandia.
 
F. A.: Per què? Perquè la màquina perdia, consumia més del normal. Encara havies de tornar a carregar aigua al Verger, Dénia... i per això tardaves 25 hores, sense haver dinat, i les màquines estaven fetes pols. Imagineu com aplegàvem ací, en quines condicions. Poc a poc millorà un poc la situació i se reparaven les màquines. Al principi, com feia falta de tot, del cementeri (de màquines) venien a aquesta línia.

[...] En aquella època una cosa molt bona per a nosaltres era l’estraperlo d’arròs. Llavors ho fèiem tots. L’arròs, l’amagàvem al caixó del carbó, a la màquina, al costat de la caldera. Arribàvem a ficar dos o tres-cents quilos d’arròs, en companya del carbó. En el mateix caixó posàvem sis sacs de cinquanta quilos. I ens guanyàvem deu cèntims per quilo. I així podíem fumar, prendre cafè i fer-nos una copeta de tant en tant amb tres-centes pessetes al mes. Eixe era tot el nostre goig.
 
F. L.: Gràcies a ell [l’estraperlo] fumàvem debades, bevíem cervesa, anàvem al cine...
 
A. V.: ...convidàvem les xiques... I a poc a poc et feies el mínim per casar-te. La nóvia anava guardant un poc d’eixos guanys, venia al mercat el dimarts, comprava una cassoleta... et feies una mesa camilla...
 
F. L.: Quina velocitat aconseguíem? Depèn del trajecte. En l’època del vapor podíem aplegar als seixanta entre Tavernes i Gandia, perquè era pla. Quan arriben els automotors augmenta la velocitat molt; podíem fer vuitanta i molt més. Amb els automotors ja donava igual el tipus d’orografia. Podia pujar a vuitanta.
 
F. A.: Però abans... De vegades al Portitxol veies un en bicicleta des del tren i li deies: «eh!, vols pujar al tren?» I et contestava...: «No, gràcies, que tinc pressa.» Les pujades del Portitxol, en un i en l’altre sentit, eren un patiment. Amb l’arribada dels automotors tot això canvia.



A. V.: Quan anàvem cara amunt podies fins i tot baixar, caçar perdius i agarrar-les. Allí en la muntanya de la Valldigna n’hi havia moltes pasturant i era molt senzill caçar-les.

F. L.: Jo recorde una anècdota..., d’un dia, pujant la Barraca Guerrero i jo en un mercaderies. Jo anava de fogoner, i veiérem un melonar de melons d’Alger, i en veiérem un que pesaria... Guerrero em digué: «ja veuràs demà eixe...». L’endemà, a les sis del matí, en un correu, una foscor que feia... Em deixe caure, però..., que podia amb el meló? Em va vindre justet, mentre pujava el tren, per a pujar-lo a l’últim vagó. Ens el menjàrem a Tavernes, mentre fèiem maniobres. Era tan gran que tots menjàrem meló.
 

A. V.: El Nadal, teníem el costum de celebrar-lo fent eixir un «tren de reis», que portava regalets per les estacions. Pujàvem els fills dels empleats, i allí fèiem el número dels reis... En cada estació posaven música, repartien dolços, tiràvem petardets, i així, així fins a Dénia.
 

F. A.: Els regals, els comprava la companyia per als fills dels empleats. També fèiem un dinar de Nadal, pagat per la companyia.
 

F. L.: Llavors tots ens coneixíem, l’ambient era molt familiar. Jo ara ho comente amb la dona. Vas de Dénia a Alacant i no coneixes ningú. És tan trist això! Abans ens coneixíem tots; els empleats de les estacions, els dels trens... Ara no coneixes ningú. Són records de tota una vida que no s’obliden mai. Jo encara m’asome i li dic, a la dona: «mira, eixe tren va amb retard». I em diu: «Però, encara estàs amb això?» Què voleu!, han sigut molts anys.

Tren de Reis a l’estació de Valldigna. El maquinista, Vicente Torró Ferrando, a l’esquerra de la imatge. Els reis, d’esquerra a dreta: Antonio Vidal, Antonio Silvestre i Higinio Beneyto.
Fotografia cedida per Anabel Vidal, filla de maquinista i rei mag...

F. A.: Teníem viatgers de tot tipus: llauradors, comerciants, i en estiu cada vegada va ser més freqüent buscar les zones de platja. Gent d’Alberic, Alzira, del poble, anaven cap a Gandia, Oliva, Dénia... buscant la platja. A l’estiu, molt sovint portàvem doble tren: dos màquines; fins i tot la dièsel agarrava més unitats i portava maquineta de carbó davant i la dièsel darrere. Eixos dies agarràvem tots els vagons de passatgers que teníem. Muntàvem un espectacle, tots contents, tots cantant... I en el sentit contrari tots anaven al Palmar. Vos en recordeu?

A. V.: Els diumenges encara fèiem trens especials, de la gent que volia anar. Com no era massa car el bitllet; això estava a l’abast de tots. Per això el diumenge moltes vegades era el dia de més feina: «Ara m’han fotut, tren especial a Dénia, precisament el dia que tenia festa». I és que tenies festa un diumenge al cap de les mil. Al principi treballàvem tots els diumenges, i poc a poc lliuràvem alguns i fèiem torns.

F. L.: Jo he arribat a estar quatre mesos sense un diumenge de festa, i la meua nóvia estava... Un dia la vaig tindre amb ella... Descarrilà un tren a Tavernes i varen cridar tota la quadrilla: «Al descarrilo!». I estiguérem tota la nit allí. Per sort em donaren festa al diumenge següent, que si no... L’oratge també ens ha jugat alguna mala passada de tant en tant. Per exemple l’última nevada que recorde em va pillar amb «la Sarita» (un tren). La pobra va haver de tirar d’un altre tren, a causa de la neu, i de dos arbres que varen caure. Això devia ser l’any 57. 
Accident al terme d’Oliva el 23 de març de 1961. El maquinista Patricio Pla explica a les autoritats què ha passat. Eixint d’Oliva en un pas a nivell sense guarda partiren pel mig un camió carregat de taronges. La màquina se’n va eixir de la via. A la imatge s’aprecia una roda del camió. El fogoner era Antonio Vidal. Fotografia cedida per Pepe Almiñana.

A. V.: Respecte de la pluja, jo recorde una vegada, per la muntanyeta, anar davant d’un automotor, tocant les travesses i els rails dins de l’aigua, per confirmar que seguien allí, dient a l’automotor: «Avant, avant», i així aplegà a l’estació.

F. A.: Jo recorde un dia que venia de Dénia amb el correu i la màquina dièsel, per la zona d’Oliva i el Molinell, i no veges com venia la Gallinera d’aigua! Em vaig dir «Jo d’ací no passe». I Paco venia en sentit contrari i el veig parat davant de mi, en la mateixa via! Què férem? Retrocedir a Oliva, molt poc a poc, i canviar de via. Recorde anar amb la canya davant, tocant per comprovar si seguien les vies al seu lloc.

A. V.: Una vivència molt bonica va ser quan els americans feren una pel·lícula que es dia Krakatoa, al este de Java, el 1967. La va dirigir Bernard L. Kowalski. Dénia devia simular el port de Singapur. Portaren xinos en autobusos des de Madrid. De colp i repent la localitat estava plena de xinos, amunt i avall, gent ben pareguda, actors... Higinio Beneito com a maquinista i jo com a fogoner autoritzat participàrem perquè l’acció ocorria quan l’erupció del Krakatoa, és a dir, en 1882, la mateixa època que varen construir la locomotora que teníem. Conduíem el tren que feia la seua entrada al port de Dénia al començament de la pel·lícula.

F. L.: En aquella època la línia travessava la localitat i arribava al port, per tal de poder carregar i descarregar directament de la via als vaixells. En algunes seqüències apareix la màquina.
Higinio Beneyto i Antonio Vidal amb els actors de Krakatoa,
al este de Java
. Fotografia cedida per
Anabel Vidal.


A. V.: Els actors eren molt coneguts en aquell moment: Maximilian Schell, Diane Baker, Brian Keith, Barbara Werle, John Leyton... A voltes, quan he vist pel·lícules d’algun d’ells he pensat: «A eixe li he dit bona vesprada» i m’he quedat molt ample. Quan feren la pel·lícula tota la zona del port la tenien llogada. També els magatzems. Recorde que quan anàrem el dissabte, encara disfressats, a cobrar, teníem en el sobre molts més diners dels que ens corresponien per la paga i quatre hores extraordinàries, i quan ho diguérem ens contestaren que eixe extra era per la nostra participació en la pel·lícula. Quan els companys s’enteraren, tots volien ser artistes.

F. A.: La veritat és que han sigut moltes anècdotes. Tenim moltes coses per recordar. Va ser una llàstima quan tancaren la línia el 1969.

F. L.: El tancament de la línia va ser per interessos polítics. A Pasqual Hermanos, entre altres, li interessava que la línia a Dénia isquera des de Silla i no des de Carcaixent. Ell tenia molts magatzems a Cullera, i interessava que la línia passara per allí.

F. A.: També és cert que en aquells anys es tancaren moltes línies de la FEVE per deficitàries. Si aquest ferrocarril haguera estat a Alzira, no el tanquen.


Al revers de la fotografia, s'hi pot llegir: «Buenos Aires, 21 de julio de 1958. A  nuestro apreciado y buen amigo Higinio Beneyto [el maquinista de la foto], señora e hijas, repetimos este motivo de grato recuerdo en nuestro viaje de Carcagente a Oliva el 9 de marzo de 1957. Cuando le cambien la máquina Diesel por esta simpàtica locomotora, sirva esta foto de perpétuo recuerdo. Ricardo Sánchis y Señora.»
Fotografia cedida per Paco Agulló.


F. L.: El colp per a Carcaixent va ser molt dur. Els magatzems de taronja, uns cinquanta, han tancat; la duana de la taronja, que estava ací, ha desaparegut; la companyia de la Transfesa, una empresa important de RENFE, també desapareix. El mal que li feren, al poble, encara és evident.

A. V.: La gent pràcticament no es va menejar pel seu trenet. Era una altra època. La gent tenia por, i existien forts interessos creats per darrere.

F. A.: L’últim viatge el va fer Timor. Existeixen fotos d’aquell esdeveniment. La veritat és que la decadència de la línia venia d’abans. Qualsevol negoci necessita renovar-se, i ells feien el contrari. Deixaven que tot anara trencant-se; no es renovaven les peces ni les màquines. Teníem una màquina, la Sarita, que era de lo millor que tenia RENFE en aquell moment, i per no renovar unes bateries, deixaren que anara fallant... Amb tants milions com costava!

F. L: Un dia vingué ací un governador de València. Ens va prometre que no es tancaria la línia i pràcticament l’endemà ja tenia data de defunció el trajecte. Deixaren perdre material de molt de valor.
El trenet circulant entre tarongers, segurament en el tram entre Oliva i Gandia. Any 1900, aproximadament.
Fotografia: Arxiu Municipal de Gandia.


A. V.: Però ningú podrà esborrar de la nostra memòria, i de la de molts riberencs, les vivències i els records de tota una època. Molts hem crescut sentint el soroll de la nostra màquina.

F. L.: I molts hem patit els seus retards i deficiències tècniques… Però en són molts més els bons records.

F. A.: Esperem que tot això quede en la memòria col·lectiva, tal com sempre quedarà en la dels que treballàrem en eixa línia. Gràcies per fer-nos partícips d’uns moments viscuts, inoblidables per a vosaltres, importantíssims per a nosaltres, com a testimonis del passat. Un passat del qual som hereus i responsables de mantenir-lo viu per als que ens segueixen.
 

4 comentaris:

  1. Jo també vaig fer un viatge en el trenet acompanyant una tia meua. Potser tindria uns sis o set anys. Recorde vagament el parc Navarro Darás i el trajecte fins al Portitxol i les vistes de la Valldigna. Després, una vegada a Gandia em va semblar una capital. D'allí anàrem en autobús a la Font d'en Carròs, on visitàrem una rafelguarafina que vivia allà

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut Narrador amic:
      Quan es clausurà la línia de Carcaixent fins a Dénia, jo tenia un poc més d'un any. No en tinc cap record directament. Però ja veus que viatjar en aquella època era tota una epopeia. T'imagine de xiquet descobrint tot un món i vivint la teues aventures fins arribar la la Font. També t'he de dir que, ara, en l'any 14 del segle XXI, si no és amb cotxe, arribar des de Carcaixent fins a la Font encara suposaria superar molts més obstacles i viure moltes més peripècies: hauries d'agafar un autobús fins a Tavernes (si és que n'hi ha); després, tren de rodalia fins a Gandia; després, autobús fins a la Font, quan passe... Quin país, que no atén una cosa tan bàsica i tan necessària per a les relacions entre comarques com són les comunicacions. Pobra persona que no conduïsca avui en dia!

      Elimina
  2. Hola, que tal, soc un aficionat al ferrocarril de L´Hospitalet, a Barcelona. He descobert això per casualitat i es molt interessant, Felicitats. Suggereixo a qui o els qui fan aquesta Pàgina, que la modifiquin per a que es pugui Compartir els textos aquí publicats al Facebook, donç no trobo que si pugui. Jo mateix Compartiria aquest, a la Pàgina de l´AAFCB, la Associació d´Amics del Ferrocarril de Barcelona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia. Gràcies pel teu interès. A banda de coadministradora d'aquesta pagina, he participat en el procés d'edició del llibre de La Vieta, i he pogut comprovar meravellada quantíssima gent hi ha que sou aficionats (amants, diria jo!) del món del ferrocarril. És molt bonic, perquè, entre moltes altres coses, aquesta passió també és una manera de connexió, virtual i afectiva, entre els qui vivim al nord i al sud del territori catalanoparlant.

      Hauries de poder enllaçar l'article, si et ve de gust. Trobaràs les icones de Facebook, de Twitter, de Google+ i etc. just abans dels comentaris. Esperem que ho sàpigues trobar, però, si tens cap problema, escriu-nos a bucomsa@gmail.com i intentarem veure quin és l'impediment.

      Salutacions afectuoses, per a tu i per a tota l'AAFCB.

      Elimina

VERSOS (PER)VERSOS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 3/03/16
*Per Salvador Bolufer* Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, *Versos (per)versos* està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies. Portada del llibre *Versos (per)versos*, dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. *Versos (per)versos* és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96... més »

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 17/01/17
*Per Salvador Bolufer* *Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per al... més »

FER DE COS EN PLA SALVATGE...

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/08/16
*Aquest títol, de brusca aparença però de nobles intencions, es correspon amb un dels versos que componen el fragment poètic que podran llegir a continuació. Pertany a una farsa que vaig escriure l'any 2005 sota el títol L'enigma de les tres gràcies. * *Les tres gràcies de la farsa, vistes per Àlex Seguí.* *Feia temps que no espolsava la pols de les coses que escrivia quan l'abundància encara matava la fam. Però ara estic preparant una recopilació de la meua poesia satírica per a publicar-la en forma de llibre, i estic trobant-me cosetes que tenia pràcticament oblidades. La tasca es... més »

LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. -7/07/16
*Per Salvador Bolufer* *La nit del 18 al 19 de juny de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i en... més »

LA XIQUIPANDI EN CROMOS

BURRERA COMPRIMIDA a EL CORRAL DE BUCOMSA - 25/06/16

*Col·lecció de burricromos de la xiquipandi. *

*Pròximament ampliarem l'àlbum.*


.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.

.

BURRIGLOSSARI
Lexicografia autonòmica i volantins gramaticals.
(Especial crisi)

.

BURRIBREUARI
Notícies, curiositats i comentaris expressats en format breu.
(Magatzem de burribreus)

.

Accés als enllaços:

GLOSSES GLOSSADES I BURRIBREUS DE BUCOMSA (cliiic)

BURRERA FALLERA

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.


AUCA COMPLETA (cliiic)
.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.